Palabras de Ximo García Roca en la despedida de Paco, ayer lunes, 26 de junio de 2023, por la tarde. He conservado la lengua materna de ambos, el valenciano. Para quien la necesite puede ver la traducción al castellano aquí. Paco era también gran amigo mío y colaborador de ATRIO. AD.

València 26 de juny de 2023

        Ben estimada família, benvolgudes amigues i amics de Paco:

        Quan fa només dos mesos, el càncer es va apoderar de les entranyes de Paco, es van assecar les nostres llàgrimes. I, en veure que ni les mans dels metges, que es van dedicar amb esforç i a fons, ni l’afecte, l’atenció i la cura que li vau donar la família en tot moment, podia detindre la força destructiva de la malaltia, ens obrirem al gran silenci: “Pare, per què m’has abandonat?”. Un immens silenci que compartim creients i no creients. El gran creient i mestre, que va ser Jesús el Galileu, va acabar la seua vida també amb aquesta angoixant pregunta; “Per què m’has abandonat, Pare?.

        Els qui buscaven respostes segures, trobaren preguntes vitals. I així, el moviment de Jesús podia incloure als uns i a als altres. Eixa era també la fe de Paco, en demanar-nos que en aquet acte d’acomiadament tot fora inclusiu, que es trobaren còmodes i a gust persones de diferents idees i actituds.

        Us parle des de la ferida oberta en carn viva de qui des dels els 10 anys -70anys!- ha compartit la vida i la salut, el pa i la paraula, el dol i la festa amb Paco. I, hui he de manifestar-vos una paraula de consol i d’esperança, quan jo mateix les tinc minvades, totalment ferides.

        Hem vist com, en un temps breu, s’anava destrossat una vida excepcional, i devastant un il·lusionat projecte de vida, ple de compromisos, ànims i coratges. Però l’última victòria de la mort seria fer-nos sentir derrotats i vençuts. Per això, necessitem recollir el testimoni de Paco, necessitem que no s’esborren les petjades de la seua vida plena; una vida que ha obert avingudes d’amistat, i camins de solidaritat, que no poden ser engolides pel terra. La bona gent no s’enterra , sinó que sols  es sembra.

        1.- Em cal dir, en primer lloc, que Paco ha convertit la vida en una convocatòria permanent d’amistat. No hi havia bastants dies a la setmana per a assistir a totes les colles d’amics i cercles de compromís. Hui toca a l’Octubre, demà el Nihil Obstat, despús-demà, la Terra d’Acollida, el Grup del Dissabte, un altre dia el seminari de la Universitat, el grup de lectura i de debat, encontrar-se i conversar amb el amics d’Ontinyent i de Sollana, visitar familiars i companys… Tot allò que tocava ho convertia en proximitat. I a tots els que s’acostaven a ell, els contagiava la seua amistat.

        Paco va entendre que la vida que no es comparteix, es podreix. Entenia la vida com un regal i un servei, com una donació i una responsabilitat, com a creació d’un “nosaltres” col·lectiu  enfront dels individualismes propietaris i egoistes.

        És, per això que, al llarg de la seua malaltia repetia que “he viscut intensament; em sent profundament agraciat per la meua família, reconegut pels amics, estimat per molts, feliç per la trajectòria d’una vida plena… Naturalment, m’hauria agradat veure créixer a Mireia i a Gerard, els meus nets, però ells ho comprendran…

        Ens ha deixat com a herència la seducció de la bondat. Fa uns mesos, en l’homenatge que li van fer la seua família i els amics, Paco ens va explicar que el seu criteri últim era la bondat, que la trobava i veia a les mans cansades pel treball, a les mans que acaricien, a les mans que defensen un dret, a les mans que salven del naufragi a les persones immigrants, a les mans que, impotents, no es cansen de lluitar. Ens deia que són les persones corrents i comunes les que porten en els seus cors, l’amor per tot el viu. Després de molts anys de viure centrats en la Veritat i en el Bé absolut, en nom dels quals es van fer barbaritats en les consciències de les persones i en la vida comuna, arribava l’hora de la bondat. Al llarg dels 70 anys de fonda amistat, només li he conegut episodis d’ira quan veia manipulacions de la consciència i de la llibertat per part de famosos directors espirituals entossudits en voler sotmetre esperits de gent, en especial, l’estimada o pròxima. Un enuig només comparable a la ira de Jesús front els mercaders del temple. Davant altres episodis, li bastava l’humor d’un pamflet. L’humor va ser en Paco una arma d’alliberament.

        Ens deixa en herència una manera d’estar compromès en la tasca educativa a favor dels que estan pitjor situats, personalment desmotivats, socialment exclosos i familiarment vulnerats. Això el va convertir en expert en humanitat i en educador ferit, en cuidador de fragilitats, i en bussejador d’oportunitats de vida.

        2.- En segon lloc, Paco ens deixa com a herència una vida posseïda per l’ideal utòpic. Jo no he pujat a cap cim sense que Paco anara davant. Era autènticament un explorador de nous camins; imaginava i lluitava perquè el poder que descarta i mata tinguera els dies comptats; imaginava i combatia perquè el masclisme i el patriarcalisme foren bandejats; imaginava i lluitava perquè el clericalisme, que sufoca l’ideal igualitari germanor deixara pas a una Església evangèlica. Mai el vam veure cansat ni derrotat sinó que contagiava ganes d’anar avant i convertia la caiguda en vol, i la decepció en una escala.

        Despús-ahir, a última hora de la vesprada, vam parlar del que ens quedava per fer: com organitzaríem les converses del Grup cristià del dissabte, que ell coordinava, com defensarem a les persones immigrants en aquest temps d’hostilitat, com i quan faríem el viatge per a celebrar el nostre huitantè aniversari.

        Paco tenia un sentit especial per a percebre en quin tipus d’educació, d’organització social, de política i d’Església perilla la dignitat. Tot això, el portava al compromís cívic i polític en defensa de allò que és públic.

        3.- Voldria, finalment, referir-me a la seua capacitat de somniar amb una altra Església possible, més evangèlica. Aquest compromís i ideal el van fer ser pioner, estar, críticament, en l’avantguarda i ésser un convençut de la necessitat peremptòria d’una fonda renovació eclesial amb “gust i sabor de fraternitat”, com insinua Francesc. Tan convençut estava de la necessària transformació de l’Església que em va suggerir, hores abans de faltar, que en aquesta sala no trobava condicions per a celebrar huí l’eucaristia com a memòria de la passió, mort i  resurrecció de Jesús de Natzaret. El desitjava que es celebrar el seu traspàs en les xicotetes comunitats que ell va promoure o a les que va pertànyer, cadascuna al seu estil i segons les seues idees i sensibilitats.

        Paco, amigues i amics, al llarg de la seua vida, va ser obrer amb els obrers, futbolista amb els jovens, intel·lectual amb els intel·lectuals, creient amb els autèntics creients i -permeteu-me- agnòstic amb els autèntics agnòstics, casat amb els casats; pare amb els pares, i d’aquesta manera es va distanciar de les pràctiques que ni eren realment cristianes ni eren significatives per al nostre temps. Ben al contrari, s’agarrava a l’estima i em repetia amb gran convicció i contundència que la seua major benedicció era Charo, Andreu i Carles, Ester i Emma, Mireia i Gerard. I en aquell moment tant pròxim a la seua partida, amb una immensa alegria, em va llegir una nota, un wassap del seu fill Andreu que deia: “Pare eres tú qui ha sigut la major benedicció de les nostres vides”.

        Ahir, en aquell especial moment, conscient que emprenia un llarg viatge ens oferirem una benedicció un al altre, mutuament. “Abans de beneir-te jo -li vaig dir-, eres tu qui em beneiràs a mi i a totes i tots els qui t´estimen”. Li vaig demanar una benedicció perquè els cansats recuperem l’energia del camí, perquè els decebuts ens reanimem en la lluita, perquè els tristos ens contagiem del seu humor i alegria, perquè sempre es troben en els nostres cors per anar mes lluny. Com deia el poeta:

“Més lluny, heu d’anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.

Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l’avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.

Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s’acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

Ompliu xarxes de volguts estels…
l’amor òmpliga el seu cos generós”,