Temas

Tablón de ATRIO

Anterior Siguiente
Último: 24-4-19, 11:45

Floren (2019-04-24 11:45:39) : LA VERDAD DE LA PASCUA. http://cartujoconlicencia.blogspot.com/2019/04/la-verdad-de-la-pascua.html

Equipo Atrio (2019-03-08 21:55:38) : Delcy Rodriguez, vicepresidenta de Venezuela, denuncia al criminal apagón en Venezuela criminal apagón en Venezuela [vídeo de 6 min.]

Equipo Atrio (2019-02-18 09:39:18) : Amplio y clarificador programa sobre Venezuela: La hojilla/a> ¡Magnífico analista argentino Marco Teruggi! ¡Larga charla pero imperdible!

Equipo Atrio (2019-01-09 12:31:08) : Entrevista a Tamayo en la Sexta: La Iglesia española sigue siendo franquista

Floren (2018-11-19 19:50:09) : Floren de Estepa escribe en su blog: CARTA A UN JOVEN QUE NO QUIERE VOTAR

Equipo Atrio (2018-11-16 10:06:45) : La verdadera despedida de Steve Jobbs Disgurfso de graduación https://www.youtube.com/watch?time_continue=12&v=vXJYrrLGNAo

» Pon una nota




Autores

Archivo de entradas

4785 Artículos. - 76703 Comentarios.

Cinco años de tragedia del metro de Valencia

Hace cinco años, cinco días antes que llegase Benedicto XVI, Valencia sufrió el mayor accidente de metro en toda la historia de Europa: cuarenta y tres personas muertas por un descarrilamiento en una curva que no disponía –aunque el metro era muy reciente– de los exigidos mecanismos de limitación automática de la velocidad. Los supervivientes y los familiares de las víctimas siguen reuniéndose para recordar a las víctimas y pedir justicia. Juan Argudo nos presenta la homilía que pronunció Honori Pascual el pasado día 3.

Sí, “hace ya cinco años que nos reunimos en memoria de las 43 personas, fallecidas en el fatal accidente de Metro Torrente-Valencia, el 3 de julio del 2006″.
Este año, a diferencia del anterior, Honori Pascual sí ha podido deleitarnos con esta brillante, reconfortante y sentida homilía. (El año pasado no fue posible, por prohibición expresa del deán de la catedral, comunicada minutos antes de la Celebración).

Un hecho a resaltar es el de la nula presencia de la autoridad eclesiática y también la de la clerecía en general. ¿Cuál es la razón de este manifiesto desinterés? Evidentemente no por dificultades geográficas, pues la manifestación terminó en la Plaza de la Virgen.

Y una anécdota por lo significativa: Terminada la misa, y al salir de la sacristía, me crucé con la alcaldesa de Torrente que esperaba para entrar. Ya en la calle, las puertas de la iglesia cerradas, me uní a un grupo que, expectantes, esperamos a Honori. Pasada como media hora vimos salir a Honori y a la alcaldesa, a quien le esperaban cuatro concejales del PP. Ante nuestra mirada inquisitorial, no pudo evitar decirnos que le había pedido confesión. Un tanto sorprendido, le sugirió llamar a un padre franciscano, a lo que respondió que no, que era con él con quien quería confesar….

Y una conclusión: Cuando la práctica religiosa se aferra y reduce a un dogmatismo (teológico y ético), fácilmente puede derivar en una estructura de poder perversa, en un puro intelectualismo moral y en cobertura ideológica del poder político, al intentar pseudojustificar, también con su silencio clamoroso, lo injustificable. Son demasiadas las coincidencias, connivencias, favores recíprocos, posibles corrupciones (como el todavía abierto caso Gürtel, que empezó precisamente con ocasión visita papal), para poder refutar con honestidad la tesis, no siempre compartida, de que ” la Iglesia y la derecha es lo mismo”.
Sin embargo, y a pesar de todo, fuimos muchos los que, con Honori, nos sentimos, además de ciudadanos solidarios, iglesia real, al vivenciar, en comunidad, nuestra fe de adultos en Jesús de Nazaret, y con Él, víctimas con las víctimas.
Fueron muchas las felicitaciones individuales en la calle. Me llamó la atención, quizá por contraste y oportunidad, especialmente la de una joven: “gracias Honori, estuve a punto de aplaudirte”.

Senija, 15 de julio, 2011

[ATRIO ofrece a todos el texto íntegro de esta homilía de Honori Pacual, pero respetando el idioma en que fue pronunciada. Creemos que es conveniente que todos nos familiaricemos con las lenguas españolas diferentes del castellano, al menos con las que tienen origen latino, pues el vasco es palabra mayor y sí que exigiría traducción].

Amigues i amics,

Per cinquè any consecutiu ens hem reunit per fer memòria de les 43 persones que perderen la vida en l’accident del metro el 3 de juliol del 2006. Enguany, a diferència dels anteriors, és el temple de Sant Llorenç el que ens acull, i els pares franciscans els qui amablement ens obrin les portes. No debades el seu referent, Francesc d’Assís, és un revulsiu per una societat que té coses bones però que també està basada en l’individualisme, el consumisme i la violència de la competitivitat; una societat indignada per tantes injustícies i corrupcions. En aquesta trobada hem de posar en relleu la nostra adhesió als familiars de les víctimes, per acompanyar-los, ajudar-los i fer pròpies les seues demandes.

Al llarg del dia, l’Associació de Víctimes ha organitzat uns actes que tenen el propòsit de reviure  l’itinerari que elles feren el fatídic dia, ara fa cinc anys. Nosaltres d’aquesta forma les representem. Nosaltres agafem el seu relleu. Nosaltres som la seua herència. En aquesta ocasió, però,  ens trobem ací  com a cristians i cristianes, i l’eucaristia que estem celebrant pretén donar consistència a les nostres vides i vol ser una resposta a les preguntes més profundes que ens plantegem com a ciutadans, com a seguidors de Jesús de Natzaret i com a víctimes.

En l’evangeli que hem llegit, apareixent unes dones que van a fer homenatge –com ho fem nosaltres als nostres familiars difunts- a Jesús, que el va matar el poder (el poder religiós i polític), però anaven preocupades per saber com i qui els ajudaria a remoure la pedra que els impedia veure les despulles de Jesús. Deien: qui ens farà rodolar la pedra que ens impedeix entrar i veure? Igualment nosaltres preguntem: com remourem la pedra del silenci i sabrem el perquè de tot plegat?  Quan ens obriran les portes de la comunicació, de l’audiència, del diàleg i de la recepció? Quan ens diran sincerament el que va passar i per què va passar per poder entrar en la llum, veure i recobrar, així, l’esperança en el futur?

*Per això és just i necessari fer memòria.

Som homes i dones de memòria. Gàcies a aquesta facultat humana les persones no som tan fàcilment manipulables pels poderosos. La memòria dóna profunditat, crea comunitat i projecta esperança. No debades l’eucaristia és memòria actualitzada de  l‘última voluntat de Jesús: donar vida per amor i salvar-nos comunitàriament, com a poble.

*És, també, just i necessari fer memòria perquè, a través de les demandes i de la vida de les víctimes del 3 de juliol, s’escolten els crits, les protestes, les demandes i les esperances de totes les víctimes. Hi ha una mena de solidaritat entre tots els qui sofreixen  per fer possible una societat sense víctimes. Hi ha una unió espiritual i mística molt sólida entre tots els qui viuen compromesos  perquè els postulats de la veritat i de la justícia modelen la societat..

Justament estem parlant de la solidaritat i dels sofriments de les víctimes en uns moments en què els efectes de la crisi econòmica, originada per l’avarícia dels poderosos, castiga milers de ciutadans i pobles. Avui la solidaritat és més necessària que mai perquè constatem que no solament és possible viure d’altra forma i reformar moltes coses, sinó que és necessari un canvi radical en la distribució  de la riquesa, a fi de proporcionar a totes les persones la dignitat que la injustícia institucionalitzada els hi nega. I el problema no és, com podem pensar, de falta de recursos, sinó de prioritat política. Altrament, per què s’han mobilitzat bilions de dòlars per salvar bancs i no es fa el mateix per salvar milions de persones que moren de fam? Es tracta d’assumir uns valors i un estil de vida que siguen responsables amb els empobrits, la Natura i les generacions futures. La recerca d’altre món millor i possible només serà real si es realitza des de i amb les víctimes.

Per això és indignant i immoral l’augment imparable dels pressupostos militars. Només amb la reducció de la despesa militar a nivell mundial, despesa militar, que cal dir-ho clar i net, serveix per fabricar armes i fer guerres, n’hi hauria prou  per donar resposta a eixa  vella i profunda aspiració humana, que travessa tota la història, de proporcionar pau, pa i dignitat a tots els pobles. Hem d’escoltar, per tant, els crits de les víctimes, perquè a través d’ells ens parla Déu.

*És just i necessari celebrar la memòria de les víctimes perquè elles són, en tot allò que representen, el lloc privilegiat de l’opció cristiana.

El missatge cristià és universal, abasta a tots, però per ser realment universal ha de començar des de les víctimes, des dels últims. Perquè les víctimes tenen una sensibilitat, uns valors i unes esperances que són el material amb el qual podem fornir una societat qualitativament més humana i justa per a tots. Jesús de Natzaret fou víctima del poder precisament perquè optà, segons les seues mateixes paraules, per portar la bona nova als pobres, per proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, per posar en llibertat els oprimits, per proclamar l’any de gràcia del Senyor. Jesús, per altra banda, en el seu programa proclama que són benaurats aquells que són perseguits, calumniats i difamats per intentar fer una societat de pau, justícia, veritat  i compassiva. I els ho diu no per provocar la resignació i mantenir-los passivament en una situació d’opressió, sinó per dir-los clarament que Déu està amb ells, en les seues lluites i esperances; per dir-los, que és un aliat de la seua causa, que pren partit a favor d’ells. Ha començat, per tant, per a tots els que Jesús anomena benaurats, el temps de gràcia.

*És just i necessari celebrar la memòria de les víctimes perquè en una situació social mediatitzada pels interessos dels poderosos, cal dir clarament i fermament que una societat creix en ètica i humanitat, no quan assoleix títols esportius o fascina per la monumentalitat d’algunes caríssimes edificacions, sinó quan dóna oportunitats als desvalguts, quan promou la igualtat social, quan millora la sanitat i l’educació, quan es planifiquen estructures de transport segures (les més segures possibles). Així és com madurem en humanitat i cristianisme. Eixe és el creixement que desitgem per al nostre País.

La veu de les víctimes (de totes les víctimes) té una força moral que s’ha d’orientar per impulsar una regeneració ètica i una acció política al servei dels ciutadans; una justícia que busque la veritat; una economia que faça possible que els recursos materials imprescindibles per viure dignament arriben a tothom; que concite un estil de vida i de consum sostenibles. La veu de les víctimes ha de fer possible, en definitiva, una Església més humil, més cristiana i més valenta quan cal. L’Església només podrà ser reflex de Jesucrist si a les seues entranyes hi estan les víctimes. El crit de les víctimes és el crit de Déu.

*És just i necessari que les víctimes  no es cansen de prendre la paraula per tal d’aconseguir, precisament, que  no hi haja més víctimes evitables en el futur. El vostre sofriment i la reivindicació de la memòria dels  morts del 3 de juliol  fructificarà –està fructificant- en una regeneració ètica; en una cultura política de seguretat, servici i benestar per al conjunt de la població.

Les lectures que hem llegit reforcen aquesta espiritualitat:

-Tots el qui som ací hem estat batejats en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.

*Pau, en la primera lectura ens ha dit que viure com a batejats vol dir: morir al pecat, és a dir, a la injustícia, insolidaritat i egoisme; vol dir, morir a la mentida o encobriment de la veritat i nàixer a la vida: a tot allò que ens fa més humans i fraternals. Nàixer a la vida és desenvolupar la misericòrdia i la compassió envers els qui s’ho passen malament i fer possible la vida amb dignitat, sentit i alegria.

*En l’evangeli unes dones anaven a buscar  Jesús mort però el que trobaren fou l’anunci d’un jove vestit de blanc –repareu en el simbolisme- que els anuncià la vida: no hi està ací, ha ressuscitat. Hem de fer tot el possible perquè l’itinerari nostre ens duga a la vida, a la llum, a l’esperança de la resurrecció; és a dir, al triomf de la vida sobre la mort.

Justícia, veritat, reparació, perdó i reconciliació. Aquest ha de ser el nostre recorregut, tot i sabent que Déu es fa present en les víctimes, les acompanya –ens acompanya- en les seues lluites, sosté les nostres esperances i fa possible que el mal, el sofriment i la mort no tinguen l’última paraula.

Que aquesta eucaristia en la qual celebrem la mort i la ressurrcció de Jesús, però que en aquesta ocasió també celebrem la mort i la resurecció de les  víctimes mortals de l’accident del metro del 3 de juliol, ens done serenitat, confiança, dignitat i força per recordar, viure i fer un futur millor. Tot i sabent que Déu sempre reuneix les persones que amen i estimen. Que siga així.

2 comentarios

  • Jesús

    Posdata: prepararé a mis hijos para que no se vean obligados a vivir en la Comunidad Valenciana y tengan que pagar con sus impuestos la quiebra económica de un sistema de hostentación que empobrece a los que aquí residimos.

  • Jesús

    Cinco años después acaba de dimitir de una forma muy poco honorable el resposable político de aquella tragedia.
    A ojos de los que hemos visto las películas de El Padrino como unas transparencias con las que escrutar la realidad, puede habernos parecido cómo un ejecutor ha llegado de Madrid en la hora indicada a pedir la debida fidelidad al  Jefe de la sociedad secreta.
    Así lo ha declarado: se debe a la sociedad secreta, para que alcance el designado por ésta el poder, cuando él no ha podido a través de presiones doblegar la independencia judicial.
    Como es la obtención del poder el objetivo máximo del grupo secreto, la sangre de las víctimas es siempre molesta. Esa sangre que, desde Egipto, clama al cielo.
    Para mí es un escándalo la falsedad religiosa del personaje, su hipocresía y la capacidad para mentir continuadamente.
    Un hecho refleja la vacuidad interior: a las dos de la tarde se había anunciado al juzgado que iba a aceptar declararse culpable (los que han ido a firmar anteriormente han sido dos víctimas más del individuo) y tres horas después proclama (coincidencia con las negaciones de Pedro, tres veces): “Inocente”.
    Queda un personaje en la recámara en cuyas manos estaba: uno de Castellón, hermano de la alternativa a Rajoy, traicionado por él mismo hace unos meses y que en esta ocasión tenía la sartén por el mango: podía hacer que el nada honorable firmase su culpabilidad mientras él se negaba a hacerlo. Ha sido una venganza perfecta: el juicio, si lo hay, despejará incógnitas.
    La primera es con qué dinero alguien que declara no tenerlo va a pagar a abogados y la multa de los juzgados.
    La segunda es dónde va a disfrutar del dinero que posible/necesariamente ha de tener en las islas Cocodrilo.
    Vayan las gracias desde aquí a la independencia de un Juez que hace, con su rectitud, crecer la Esperanza.

Deja un comentario